jueves, 31 de enero de 2008

Quiza algún dia Marc sea lo bastante famoso como para qu salgamos en una portada así


Create Fake Magazine Covers with your own picture at MagMyPic.com

Discount Magazine Subscriptions - Save big!



III G.M., Maragall y la "Democracia Punitiva"

Hace ya mucho tiempo le dije a alguien: "No quiero magnificar esto más de lo necesario, pero no te engañes, no dudes que esto es algo muy gordo, y que con el tiempo la historia lo recordará como el principio de algo mucho peor". Lo decía en una clase de biología en Walsh Jesuit High School un 11 de Septiembre de 2001, el día en que Torres más altas cayeron.
Pensaba en esta frase el día, hace poco, que por curiosidad me miré en Wikipedia la historia de la Primera Guerra Mundial. Por supuesto, y aunque parezca obvio no lo es tanto, dicho nombre no se le asignó hasta algo después de terminada la Segunda Guerra Mundial, cuando esta última pudo ser designada como "segunda", la otro obtuvo el calificativo de "primera". Y es que se ve que hasta entonces los ciudadanos denominaban a la "primera" símplemente como "La Gran Guerra". Pues lo que aquel 11 de Septiembre de fue iniciado llegó, con el tiempo, a ser calificado de "Guerra Global contra el Terrorismo". Y así se ha quedado ya el nombre, por el momento. No hace falta remarcar mucho que el término "Guerra Global" es, salvo distancias semánticas, sinónimo del término "Guerra Mundial". A lo que pienso cada vez más poco a poco nos hemos ido sumergiendo en lo que en un futuro podría llegarse a llamar la Tercera Guerra Mundial. Aunque esta vez la guerra no es por trozos de tierra (I G.M.) o por ideologís políticas (II. G.M.) sinó por creencias religiosas.

Mi reflexión de hoy sigue con la noticia que Pasqual Maragall, a los que muchos lo creían en el olvido, tanto de la gente como el suyo propio (por su Alzheimer), y, por lo tanto, fuera de combate, la ha vuelto a armar. Anuncia que quizás presente a las elecciones de Marzo su Partido Catalán Demócrata. Pues que no quepa la menor duda que sería un gran paso adelante hacia una nueva democracia, ya que estoy convencido que obtendría unos resultados sorprendéntemente positivos para un partido de nuevo cuño.

Finalmente, querría exponer una pequeña idea, al hilo de la democracia del párrafo anterior. Hace ya tiempo que creo que la democracia busca la verdad, la convivencia pacífica, y la confianza de sus ciudadanos en sus governantes. Y, por lo tanto, lo que creo inaceptable es que los governantes defrauden dicha confianza frustrando la convivencia y faltando a la verdad. Por lo que propongo que la democracia sea punitiva, es decir, que castigue a los governantes que no cumplen con su deber. Por ejemplo, propongo que los partidos políticos atorguen una puntuación (según un porcentaje) a sus propuestas. Dicho porcentaje tendría que dividirse en "promesas grandes" y "promesas pequeñas". La democracia obligaría a sus governantes a cumplis un porcentaje elevado de sus propuestas (por ejemplo, el 75%) dando un margen de error considerablemente aceptable por los posibles imprevistos. La obligación de los governantes a la hora de governar debería ser siempre la de cumplir sus propuestas, tanto las promesas grandes como las pequeñas con tal de obtener el 75% mínimo obligatorio. Además, las suma de las "Promesas Grandes" o la suma de las "Promesas Pequeñas" nunca deberían poder sumar por sí mismas el 75% citado, por lo que un governante siempre tendría que compaginar ambos grupos para obtener su cuota.
¿Y QUÉ PASA SI NO SE LLEGA A LA CUOTA? pues que se castiga al Governante, entendiendo el término castigar como una mera cuestión semántica. Se prohibe que se vuelvan a presentar los mismos nombres en una misma lista de un mismo partido, por ejemplo, retirándoles la confianza de la democracia. Seguro que hay otros "castigos" que podrían ser aplicados más o menos justos.
No digo que tenga que hacerse como yo lo he expuesto, pero creo que todo el conjunto da una idea aproximada de lo que yo creo que debería hacerse.

En fin, espero que hayais disfrutado con mis reflexiones de hoy.

lunes, 28 de enero de 2008

¿Por qué tantas visitas relámpago?


¿Por qué tantas visitas relámpago? jajaja

Pues porque no consigo que se almacenen mas de 3 o 4 fotos a la vez, así que si alguien aun tiene paciencia mañana acabaré de colgar por etapas, porque no puedo hacerlo de otra manera, las fotos de estos días.

Acabo los posts de hoy dando las gracias a Gerard, porque ha sido el mejor anfitrión del mundo.

Gracias por habernos llevado a los mejores sitios, por haber hecho una ruta super estudiada para que no nos perdiéramos nada de la ciudad, y sobretodo gracias por hacer de guía en el City Hall (jajaja).

Mañana más, panorámicas del domingo, y esta vez con luz incluida.

Besitos.

Visita relámpago (5ª parte)




Antes de subir a la fiesta estuvimos cenando en casa de Gerard, tomando una copa y haciendo reflexiones ligeras sobre la vida pasada y el futuro próximo.






Fin del sábado, fiesta de los años 60 en casa de unas amigas de Gerard. El fue más inteligente que nosotros y no se dejó fotografiar con su modelito a lo Travolta.





Visita relámpago (4ª parte)



Paseo por Nörmalm (la zona pija de Estocolmo). Una calle bastante animada y llena de tiendecitas.







Última foto exterior del sábado en Kungstragarden (plaza de los jardines reales). En la foto arriesgamos nuestra vida para posar sobre el hielo, a pesar de no disponer de patines o calzado adecuado. 





Gamla Stand (la isla que pertenece al centro histórico de la ciudad)


Visita relámpago (3ª parte)






Riksdagshuset (el Parlamento)









Centro de la ciudad, cabina de época junto al muro exterior de la catedral









Vistas de la parte sur de la ciudad Södermalm, desde el mirador de la parte alta Slussen

Visita relámpago (2ª parte)




Salida de Gerona, avión de la compañía aérea República Bananera S.A. (o al menos lo parecía debido al estado del mismo y a que ni si quiera teníamos un número de asiento asignado)




Traslado desde el gran y famoso aeropuerto internacional de Skavsta hasta el centro de Estocolmo, mediante autobús de lujo, en un tiempo récord de 80 minutos.






Primera vista de Estocolmo, panorámica obtenida desde los alrededores de la estación City Terminalen.






Klarabergsgatan y su iglesia, con los últimos rayos de luz en nuestro primer día de visita









Sorgels Torg, el centro de negocios de Estocolmo







Una visita llàmpec

Bé, per tal d’ajudar a la Araceli a recordar els noms del que ha donat de si la fantàstica visita just arribar a la estació d’autobusos City-Terminalen varem començar ja a caminar pels carrers del centre. Vam fer Klarabergsgatan on vam veure la església que duu el mateix nom. Després ens vam desplaçar fins el centre de negocis Sorgels Torg (el pirulí) per anar pel primer carrer de botiguetes on sorprenentment no ens vam parar ja que volíem anar a visitar. Així, vam arribar a Riksdagshuset (Parlament) per seguir cap a Gamla Stan (centre històric) on vam donar una volta (tot s’ha de dir que el la illa del centre no és massa gran) vam fer un intent de veure la Stor Kyrka (catedral) per dins però ja era massa tard. Aleshores, després d’acabar de veure el casc antic vam anar a la part sud de la ciutat (Södermalm) i més concret a Slussen per veure la ciutat des d'un lloc elevat.

Vam fer una volta per la part sud. I després vam anar cap al nord a veure per sobre KTH i fer certes gestions.

Tornant cap al centre vam parar a la part nord de la ciutat (Nörrmalm també nombrada com a zona pija) per caminar una mica per Stureplan i pels carrers que ens tornaven a connectar cap al centre acabant el nostre primer dia de visita a Kungstragården (jardins reials) plaça de diumenge transitada per un munt de ciutadans i lloc de trobada. Després ens vam retirar a casa. On vam sopar i després de fer una mica al ximple ens van liar per anar a la festa que la Ana i la Andrea havien organitzat i així vam acabar la nit.

El diumenge vam començar ben d’hora per tal de poder veure la màxim de coses. Primerament, vam anar a la illa de Djurgården per veure Skansen i el Vasamuseet. Després vam passajar per la banya del port on hi ha les cases senyorials i vam anar a dinar per anar a l’ajuntament on vam agafar la visita guiada de l’últim grup. Després d’això i ja quedant-nos sense llum vam anar a caminar per dos illes més Skeppsholmen i Kastelholmen per fer algunes vistes més i d’aquí vam anar a veure la catedral per dins i vam fer una xocolota calenta al centre de la ciutat. Per després després de una gran passejada fer un retir cap a casa.

Tot i que ens han quedat moltes coses per veure ha estat una visita força complerta.

Les incerteses

Feia temps que no realitzava una entrada però mitjançant certes extrusions de persones que aprecies es poden aconseguir grans coses.

Com tots sabeu ara començo a treballar en el projecte tot i aquest petit incís cap al blog. Tinc un munt de feina sobre aquest i una data límit del meu tutor per realitzar una part del treball. La data en qüestió és el 20 de febrer (data notòriament important independentment d’aquest fet). Així doncs, aquí arriba la meva primera incertesa si aconseguiré acomplir els objectius (expressió per la qual em sento inspirat pel Marc) i limitar-me al temps establert tenint un fantàstic viatge a Kiruna i a Helsinki “I am screwed”.

La segona incertesa es conseqüència de la primera fins el 23 de febrer no em puc permetre el luxe d’anar a veure al meu gran amic a Zurich. On per desgràcia en Pepe potser ja no hi serà.

Però bé, ara podem fer un “break” d’incerteses per parlar de coses més enriquidores. El cap de setmana ha estat fantàstic, intens, meravellós i curt. La visita llampec tot i ser curta ha donat molt de si he tornat a veure a Marc i Araceli que feia un xic de temps que no ens havíem vist en un context esplèndid ja us ho diran ells però ens ho hem passat d’allò més bé a la ciutat.

Han pogut veure moltes coses (tot i que n’han quedat algunes per la següent visita) i jo me n’he adonat que aquesta ciutat ja no és una estranya per mi. El següent post suposo que l’Araceli penjarà algunes fotos de les múltiples realitzades. A part de visitar també s’ha parlat molt, entre els quals entraria en joc la tercera incertesa de futur que ha entrat en la vida com una pedra en el camí. Si bé recordo de cert personatge entranyable “que la única veritat sagrada és que no hi ha cap veritat sagrada”, no podrem dir qui té raó del que haig de fer a partir del maig-juny quan la societat em consideri enginyer.

La meva primera opinió és que necessito un temps de descans “crec que merescut per la meva persona” però no ben vist per altres persones. Així que s’intentarà fer una decisió al camí a seguir mentre un realitza el projecte. Encara que no crec que tregui l’entrellat.
Aquí s’acaba la meva reflexió sobre el moment que estic vivint

jueves, 24 de enero de 2008

Hoy simplemente tengo ganas de escribir porque estoy de humor cambiante

Hoy simplemente tengo ganas de escribir porque estoy de humor cambiante.

El día ha empezado mal, muy mal. Bronca de un compañero de trabajo, sin que me la mereciera, y encima el tío se permite el lujo de cuestionar mis actitudes como ingeniera.

Suerte que ha media mañana el día ha cambiado de rumbo. He recibido una noticia genial. Mi viaje a Estocolmo se ha salvado por los pelos, porque aunque no me había atrevido a decírselo a Gerard, he estado a punto de no poder ir, porque tenían que salir hacia León el lunes por la mañana por motivos de trabajo. Por suerte al final me han movido el viaje para la próxima semana.

La vida es como una montaña rusa. Tiene momentos muy altos y momentos muy bajos.

Ahora estoy en un momento alto, así que voy a intentar coger impulso, para que cuando llegue a un momento bajo pueda remontar rápido.

Reflexiones de una trabajadora con un compañero que le hace perder los nervios.

Ari.

jueves, 17 de enero de 2008

There's something in the air...

No acostumo a escriure articles com el d'avui, però de vegades es interessant fer un repàs general al que ens envolta.

Resulta que Apple ha tret el portàtil més prim del món. Es diu MacBoock Air i medeix entre 0.4 i 2 cm de gruix, segons el lloc on es medeixi. És curiós veure com els productes d'Apple es converteixen darrerament en objectes de culte pel simple fet d'aconseguir, abans que ningú, el que la resta no sap fer. Clar que hi ha portàtils prims, que sigui tan prim no hauria de ser una novetat tan gran. Però que ningú més ho hagi fet és el que compta. L'iPhone que tothom vol (jo inclós), revoluciona el marcat dels teléfons per la seva pantalleta tàctil i sistema operatiu. Però a costa d'una mica desproporcionada i de la mancança d'afegits que tothom vol, just al contrari de la tendència que hi havia fins ara.
No deixo la tecnologia per fer palès una cosa en la que darrerament penso. Estic absolutament decebut amb el món de les videoconsoles des de fa dues generacions. Totes prometen grans avenços però mai els veig. Potser ja aniria sent hora que venguin el que prometen, que no haguem d'esperar més.

Socialment m'he adonat darrerament, i així ho he comentat amb els del meu entorn, que hi ha una tendéncia general que em preocupa força. Cada vegada més les forces polítiques van més a la seva, i alguns dels actes que fan són, si més no, lletjos a més no poder. Per exemple: A Barcelona s'ha instal·lat la creença que a alcalde nou, Barcelona nova. M'explico: Maragall va arreglar tota la Vila Olímpica. A en Clos se li va posar al cap renovar tot el Fòrum. I a l'Hereu se li ha posat al cap refer tot el barri de la Sagrera. Sembla que tots vulguin deixar escrit el seu nom en lletra gran, però que cada vegada ho volen fer més depressa perquè mai se sap quan a un partit se li anirá la pilota i li donará el poder a un altre. Què hem de fer els ciutadans quan no volem que un govern (municipal o estatal) faci quelcom. Perquè llegeixo que les enquestes diuen que el 80% dels barcelonins no volen que l'AVE passi per sota la Sagrada Família, i més havent més opcions com hi ha, però el senyor Hereu s'hi ha encaparrat malgrat els possibles perills (que jo no entraré a valorar perquè no em pertoca). Igual que el tema de rodalies. Clar que si s'hi posen ara a solucionar-ho no arreglaràn res en dos dies. Però coi, fa un minim de 3 anys que van dir (el problema venia d'abans) que s'hi posaven, i la cosa va a pitjor.

Últim punt a tractar. No em considero monàrquic, però m'agrada el rei que tenim. I fa poc vaig sentir que això vol dir que sóc 'juancarlista' en comptes de monàrquic, i que, com jo, la majoria de la societat espanyola. Aquesta mateix reflexió afegia que el que s'està preparant, en el moment que el nostre Rei deixi la corona, és el traspàs a una 3a República. A ningú li agrada pagar algú (i menys una família sencera) que sembla que visqui del 'cuentu'. Però si el rei serveix, com sembla, per crear acudits simpàtics de motos (con los dientes parriba majestad), per donar-nos prestigi (o això diuen), per fer callar gent indesitjable (¿pq no te callas?) o per deslliurar-nos d'algún cop d'estat (¡todo el mundo al suelo!), doncs el Juan Carlos ja m'està bé. Però el Felipe no té res de tot això, així que més li val que passin a la 3a República o tornarem a guillotinar reis com fins fa no tant feien els 'gabatxus'.

No vull deixar passar l'oportunitat per acabar l'article dient que m'estimu molt l'Araceli, i que per cursi que sembli, això és el més important de tot el que dic avui.

martes, 8 de enero de 2008

Esta es la primera entrada de un nuevo año. Un año que seguro que será muy bueno, porque para algunos ya empezó muy enrarecido, y como las cosas siempre van a mejor, todos seremos más felices a final de año, de eso estoy seguro.
Pero hoy también es lunes (de hecho ya no, pero lo tomaré como si lo fuera), y como lunes, hoy se cumple una semana desde que, ocurrió. Por eso, porque es lunes, quisiera dedicar esta primera entrada del año a alguien.

Hubo alguien que me ganó al Monopoli tantas veces...
Hubo alguien que me grabó los dibujos de pequeño para que me los mirara una y otra vez...
Hubo alguien que se quedó conmigo hasta las 3 de la madrugada muchos días para que yo pudiera ver Star Trek acompañado...
Hubo alguien que me construyó un avión de madera...
y que dejó barcos sin terminar...
Ese alguien también jugaba conmigo a petanca... con bolas llenas de agua...
y me acompañó de mayor en coche, conduciendo yo en mis primeros días de carnet, sólo por si acaso...
Ese alguien me amó mucho, me lo dio todo, y yo nunca lo olvidaré.